diumenge, 23 de novembre del 2014

POEMA, DIGNITAT, JOAN MARGARIT

DIGNITAT

M’allunyo d’un país
on la desesperança té la força
d’una certesa lògica,
i l’enveja un horari tan secret
com un tren militar.

El castellà m’ofega i no l’odio.
No en té la culpa de la seva força:
de la meva feblesa, encara menys.

L’ahir era una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar,
inútilment difícil, que ningú ja no parla:
un subconscient de pèrdua i cobdícia
on ressonen bellíssimes cançons.

El present és la llengua dels carrers,
maltractada i espúria, arrapada
com l’heura a les ruïnes de la història.
Aquesta és la llengua en la que escric.
També és una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar.
I les velles cançons es salvaran.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada